El teu escrit és clar. L’exposició encertada vista des de la perspectiva racional. La raó és mol important, però no tot s’acaba raonant.
Acceptar l’esclavatge com una càrrega perpètua sense cap mena de sortida diu molt poc en favor de l’evolució. L’home avança i sens dubte ho fa cap a la perfecció. La ment humana no ha estat mai com fins ara. No és la mateixa estructura que la de fa vint segles, o cent. No hi ha cap llei que determini l’home a ser esclau de ningú.
L’home és el que compte, l’home i la seva naturalesa diferent de tota altra natura. L’home és qui disposa del poder i la força per sotmetre la naturalesa inferior. Però no hi té cap dret sobre altri. L’home no és cap animal depredador i, malgrat tot, n’hi ha uns quants que per la cobdícia, l’egoisme i l’ambició desmesurada, indueixen a l’home a depredar-se mútuament. Són aquests els que creen sistemes nefasts pel bon desenvolupament de la raça humana. És l’ego en definitiva, que inclina al poderós a actuar amb tot el seu esforç per assolir el poder de domini que esclavitza. Només cal llegir la història, regnes, imperis, tribus, pobles i nacions, cercant sempre l’expansió mitjançant les guerres, creant estris i eines per matar cada cop més i millor. Només cal veure com aquest poder, ha penetrat fins i tot en les cúpules més elevades dels estaments que han forçat a construir la civilització actual. I no faig cap tipus de distinció siguin aquests estaments polítics, religiosos o socials.
L’home no ha estat dissenyat per ser esclau sinó per ser lliure. En l'era actual la ment de les persones s’ha eixamplat guanyant en profunditat. És molta la gent que abocada a viure en un sistema materialista no se sent còmode. Són molts que s’adonen que viure per la matèria no n’hi ha prou, que quelcom en l’intern els impulsa a la recerca de respostes per satisfer la necessitat insaciable de coneixement. No es conformen a viure com a simples animals ensinistrats per molt que tinguin a taula un plat en cada menjada. Els cal resoldre les preguntes pendents, què és l’home, els conflictes entre el bé i el mal, la justícia superior, per la qual sospira tota ànima evolucionada.
Set mil milions d’habitants podran viure i conviure fraternalment quan els pobles s’imposin a la màquina del poder sense mesura. Quan l’home digui prou, quan s’apropi al proïsme sense aires de superioritat, quan percebi fins al moll de l’os que allò que ens fa diferents són aspectes externs influïts per la cultura. Quan es respecti i “s’estimi altri com a ell mateix”, quan a les diferències no els hi fem escarafalls i anem en recerca d’allò que ens uneix, sense necessitat de fer-nos iguals, aleshores, què podrà separar-nos? De ben segur que podrem marxar plegats.
Mai com ara hi havia hagut tanta malaltia mental, tant trastorn psíquic, que equival a dir anímic. D’on prové aquest desequilibri humà? Avui les coses espirituals estan mal vistes, les úniques que, per ser més elevades, disposen d’una millor visió i perspectiva. Avui molta gent ignora la via anímica, i en un raconet del cor la tanca a pany i forrellat i se’n oblida. Però n’hi ha una altra part que ni la ciència ni la raó són capaces d’omplir-los-hi el buit que deixa l’absència de la realitat metafísica. Res de tot això, no forçosament ha de pertorbar ni exprimir la ment.
“L’ésser humà” és dual per definició: “l’ésser” és aquella voluntat que no s’hereta pels gens. És la potencialitat innata del món psíquic tan difícil de comprendre. “Humà” és la substància feta forma; és la meravellosa i complexa estructura físico-biològica.
L’ésser és allò que anomenem el “Jo de debò”, la individualitat innata, de la qual la consciència n’és la seva memòria i per ella sabem quan trepitgem fang o deixem petjades fermes.
La personalitat i la individualitat no marxen d’acord tot i que, l’una a l’altra, es necessiten. La persona actua i va a la seva, el desig, el plaer, són legítims i acompleixen el propòsit: proporcionar l’experiència que s’acumula, i esdevé útil en tant que a l’ésser li convé pel seu desenvolupament, evolució i progrés.
Fins aquí, res a dir. Però quan hi ha rebuig envers a l’ésser per ser invisible, quan la persona s’aboca amb la totalitat de la seva força i poder cap a la branca fosca de la seva estructura, quan obliga a l’intel·lecte a dissociar-se de l’ànima, és quan neix el conflicte entre psique i soma; la raó no s’entén ella mateixa i en la confusió tot trontolla. Per calmar la tempesta apareix l’escepticisme, la indiferència, o un acceptar-ho tot com la més lògica realitat. Aleshores la ment baixa de to i es conforma amb les quatre pautes intel·lectives de viure per al cos i les satisfaccions que aquest li proporciona.
L’home ha de tendir a l’equilibri i aquest no és possible en tant que hom s’aboca, exclusivament, cap a una de les parts de la dualitat, sense tenir en compte que, en el fons, es vulgui o no, ambdues ens pertanyen.
El sistema és agressiu i salvatge. Parteix de la idea que tothom és igual, que qualsevol pot escalar les cotes més elevades en l’aspecte material. Que les lleis són amplies i les normes permissives quasi fregant la il·legalitat, com a mínim moral. Ignora la part espiritual i mostra la materialitat amb tota la seva cruesa, així gaudeix de la possibilitat de dominar la persona i tota la societat que pertany-hi al seu àmbit d’influència, o sigui, en aquest cas, tot el món occidental.
Segueix el criteri de: “dent per dent, ull per ull”. A quin preu paga la humanitat sencera el benestar d’uns quants? Qui pot creure que és el sistema que ens alimenta? No serà pas a l’inrevés, no serà que l’home amb el seu esforç i la seva feina manté el sistema? No serà també, que amb l’excedent de la nostra contribució és fabriquen aquestes eines mortals, tant temudes, pel seu poder de destrucció? L’home, vivint només pel desenvolupament material, podrà seguir evolucionant? Per què no assagem d’una vegada un sistema que ens produeixi pau i no angoixa? Per què això, al poder dominant, no l’interessa? I si ja estem farts d’enganys i mentides, i ens creiem capacitats, per què no ho reclamem, abastament? O és que l’home, hereu de la força i el poder, davant dels quatre que governen, no pot fer-hi res?
És cert que a tota societat humana li cal un sistema, una organització dirigida pels millors homes de la humanitat, amb això estic plenament d’acord. Una societat governada pels homes més savis, que no forçosament els més intel·ligents. Aleshores així com s’ha ideat un sistema ferotge, corrupte i violent, se’n podria crear un de millor sense haver de renunciar a cap dels aspectes positius del sistema actual.
El meu somni pot ser petit, però immensament intens, car és impulsat per la ferma consciència que em mostra totes les seves possibilitats. Somniar despert és sa, si hom sap què somnia. El somni, en la profunditat, no lleva la son ans al contrari, ens alliçona, ens mostra totes les possibilitats que disposem. Tota la potencialitat creadora. Altra cosa diferent és el dorment que es creu despert i no viu, car no somnia.
Ningú dels que recolzen el sistema actual no podrà assegurar-nos la seva durada. En el món tot és canviant, ja que l’home i per l’home tot canvia, doncs la resta de la natura no en té consciència.
Mai cap sistema ha estat etern, i aquest no en pot ser l’excepció.
L’aspecte espiritual no varia, per molt que passin les civilitzacions, per molt que es transformi la matèria, l’esperit essencial roman impertorbable. Segueix sent l’Observador de tota cosa que passa.
L’evolució espiritual no ve per si sola, l’esperit per si sol no evoluciona, li cal el cos, la substància noble. El sistema hauria de cuidar ambdós aspectes a la vegada: el físic material i l’anímic espiritual.
Quo vadis, home? Podrà, seguint aquest camí encetat, trobar una fórmula de benestar justa i equitativa per a tota la humanitat? El dubte és el leimotiv que m’impulsa a expressar-me. Tot i intuint una alternativa positiva.
No hi poso ni trec res, cadascú que actuï a consciència.
